HISTÒRIA a2 (octubre'09)

Hi havia una vegada una noia que no sabia plorar. Vivia en un petit poblet amagat entre muntanyes, sempre amagada de la llum del sol. La seva vida girava al voltant de dies solitaris i pensaments. Per què no podia emocionar-se? Plorar, treure fora tot el que sentia. Un dia, però, ell la va dur a un rodeo de cowboys. Ell, el cuiner, el seu amor, intentava conquistar des de feia anys la noia. Portar-la allà suposava expressar el que sentia. No se n'avergonyia: 37 anys de castedat, s'ho mereixia.

Un cop allà, doncs, va armar-se de valor i, amb la boca plena de babes, li va fer un mossegadeta a la punya de la pestanya.

Fi.

calafell ets el nostre castell
quin estiu blauet més boniquet

que vam passar amb el gatet
que menjava tonyina
però no pas farinaa
brises de calafell,
el nostre castell

Negre i estesa com un vell teixit
és la foscor que m'envolta de nit.
Trista, apagada, rodolo pel llit
cap pensament defuig el meu neguit.

Però, de sobte, què és el que he sentit?
El silenci s'ha trencat amb un crit.
No ho entenc, però d emi ha sortit.
L'últim recurs per deixar aquest oblit

9-Octubre-08

Ressenya

El passat 8 de març, el Canal 33 va emetre Bollywood: connexió Masala, el seu primer documental d’elaboració pròpia basat en la radiant indústria cinematogràfica de la Índia. La producció, en mans de TV3, proposa un viatge a tot allò que envolta el gran creador de pel·lícules amb seu a Bombai. Col·laboradors com la primera ballarina catalana que ha actuat a Bollywood Sara Barrera, el periodista especialitzat en cinema asiàtic Domingo López i el director del BAFF Carlos R. Ríos entre d’altres, ajudaran a complementar un documental de caire planer, informatiu, divertit i ple d’espectacle, amb fragments de pel·lícules, videoclips i musicals.

Com el cinema de Bollywood, es podria dir que el documental Bollywood: connexió Masala és una barreja d’espècies. La seva base és el mudràs, un condiment propi de la cuina tradicional índia. Com aquest, el documental és picant, cridaner i et fa moure al ritme de la música hindi. Al llarg de vint-i-quatre minuts, introdueix l’espectador dins l’univers d’una de les indústries cinematogràfiques més importants del món. Tal i com diu, el cinema a la Índia no es veu, sinó que es viu. De la mateixa manera, el documental, amb una producció molt visual i una realització del tot cridanera, endinsa l’espectador en un món fins ara desconegut per a ell, i el fa sentir com una estrella més d’aquest increïble univers.

Bollywood: connexió Masala es converteix en una mena de viatge introductori al voltant de la indústria cinematogràfica índia. La primera parada és a Bombay, Meca del cinema d’un país carregat de contrastos. A poc a poc s’anirà avançant i es donarà al televident l’opció de conèixer de manera amena i senzilla quins són els films, les estrelles més rellevants i els atributs ideals d’un actor de Bollywood.

El documental destaca el caràcter de fenomen social que posseeix la indústria a l’Índia, i és que no només es produeixen més de mil pel·lícules per any, sinó que es creen modes i temples per glorificar celebritats com Shahrukh Khan o Amitabh Batchan. Però potser, en aquesta voluntat de fer-se més accessible a tots els públics aportant dades curioses, és on la producció es perd. El que en un principi semblava una introducció al món de Bollywood deriva en una mena d’anunci publicitari d’aquesta indústria que, casualment, coincideix amb l’estrena a Barcelona del musical Bollywood: The Show. Servint-se d’imatges, colors i cançons com Om Shanti Om, aconsegueix que el televident anheli més Bollywood. A la vegada, però, el deixa atabalat i indefens, situació idònia que el documental utilitza per recordar-li que, a Catalunya, Bollywood també batega en Institucions com la Casa Àsia, l’esmentat musical Bollywood: The Show, les classes de dansa del ventre o la música del grup Banghra.

El documental és una bona manera de començar a conèixer Bollywood però, sens dubte, no és suficient per apropar-se al veritable esperit del cinema hindi. La seva virtuositat i el gran nombre de dades rellevants que aporta no aconsegueixen eclipsar les mancances d’un documental fet des d’occident cap a orient, i no a la inversa. De fet, a l’ inici de la producció es remarca que Bollywood no són només les pel·lícules romàntiques acompanyades d’escenes musicals, sinó que és una indústria que engloba altres gèneres com el thriller o el terror. El final de la producció, no obstant això, deixa l’espectador amb la sensació que avui dia Bollywood continua orientat a produir aquest tipus de films. Així doncs, malgrat que el documental s’inicia intentant desmentir tòpics, la tendència a farcir totes les intervencions i explicacions amb imatges, colors i música, no fa més que confirmar-los.

Tenint en compte que l’objectiu de Bollywood és arribar al mercat internacional, el que ha de fer és confirmar els seus clixés perquè així el nostre estimat món desenvolupat se sentirà atret per aquesta imatge, teòricament, estranya i exòtica. Sempre queda molt intel·lectual parlar de l’últim ball de Preity Zinta a Jhoom Barabar Jhoom (2007).

La connexió Masala del títol no s’aconsegueix del tot. S’aprofundeix molt en l’impacte d’aquesta cultura cinematogràfica a Catalunya i, en canvi, es passa de puntetes per temes que poden resultar més escabrosos. De la imatge i situació de la dona o de les lleis i tabús que condicionen Bollywood, no se’n fa cap esment, i si es fa, és per donar-ne una visió equivocada. Ni rastre de la prohibició de petons o dels nus femenins. Cal dir, però, que el documental compta amb les intervencions i opinions d’entesos en el cinema de Bollywood, que ajuden a configurar una idea del que la indústria significa. Com hem dit, el documental se'n manté al marge i no parla dels temes més punyents; per tant, haurien de ser els col·laboradors com Sara Barrera els que aportessin la seva pròpia opinió sobre aquests aspectes. A l’hora de la veritat, però, donen continuïtat a la tendència superficial del documental. L’origen de l’error el trobem en uns col·laboradors de procedència catalana que expressen les seves vivències i coneixements, aportacions que haurien de ser contrastades per veus que parlessin des de dins i no només des de fora.

El regust que deixa Bollywood: connexió Masala és el d’una espècia suau que s’allunya del pebre bengàlic i s’apropa al gingebre més dolç. Deu ser per la nostra condició de forasters envers un món tan complex com Bollywood? O bé per la nostra facilitat de quedar encisats per uns colors i unes danses tan brillants? L’espectacle, com el nostre camí cap a Bollywood, acaba de començar. Queda molt per veure i viure.

Entrevista a Eduard de Vicente

De Vicente:

"la dona a Hollywood mor als 40 anys"

El crític de cinema Eduard de Vicente va fer les seves primeres col·laboracions fixes a Los Musicales de Cadena Catalana l’any 1983. Després d’iniciar les carreres de filologia i periodisme, va haver de deixar els estudis perquè li era impossible compaginar-los amb la professió de periodista. Fa disset anys va començar a dedicar-se a la crítica de cinema i en l’actualitat col·labora a El Periódico de Catalunya, Com Radio i El Club, de TV3. Gerent dels cinemes Verdi durant tres anys, i espectador del noranta per cent de les pel·lícules que s’estrenen, la trajectòria professional d’Eduard de Vicente li atorga criteri per donar la seva visió de la dona dins el cinema.

Quina és l’última pel·lícula protagonitzada per una dona que has vist?

A vegades no és tan senzill dir quina ha estat la darrera, perquè n’hi ha moltes on el protagonisme està repartit. A Elegy, per exemple, el personatge protagonista tant pot ser ella com ell. D’aquesta setmana no n’hi ha cap. De les que porten més temps a la cartellera sí que trobem 4 mesos, 3 setmanes i 2 dies de Cristian Mungiu, que va sobre l’avortament d’una dona romanesa; o Embogides, protagonitzada per moltes dones. Però d’aquesta darrera seria millor que no en parlés, perquè és horrorosa.

La majoria de papers interessants per a les dones es troben a les grans produccions?

Sí, és probable. Encara que el principal problema d’una dona actriu és que quan compleix els 40 anys se li tanquen les portes de Hollywood. Fixeu-vos en les grans actrius, posem el cas de Meryl Streep, la més nominada als Òscars de la història. Ara, a la majoria de pel·lícules ja no té un paper principal. Aquesta setmana se n’ha estrenat una, Expedient Anwar, en la qual ella fa un paper secundari. A El diable vesteix Prada es podria dir que era la coprotagonista... però, realment, a Hollywood amb 40 anys és com si haguessis mort.

I amb els homes no succeeix el mateix?

No, i a sobre, amb els homes passen coses molt ridícules. Per exemple, que Sean Connery pugui fer La Trampa amb Catherine Zeta Jones, quan es porten setanta mil anys. Fins i tot hi ha casos en què és molt divertit, tot i que abans era pitjor. A Perseguit per la mort d’ Alfred Hitchcock, la que fa de mare de Cary Grant es portava una setmana amb ell! Coses d’aquestes es produeixen molt sovint.

Si, és que de fet fa res, a Alexandre el Gran, l’Angelina Jolie feia de mare del Colin Farrell.

Sí, realment és molt relatiu el tema de l’edat. Però el que us deia, hi ha hagut una evolució brutal en el tractament de la figura femenina als films de Hollywood. Si us hi fixeu, a les pel·lícules de fa 40 anys, la figura femenina sí que era un “florero”. I a més a més, a les pel·lícules d’acció era la que sempre simplement acompanyava l’heroi. Però actualment ja no. Des del meu punt de vista, Alien va ser una de les primeres pel·lícules, no sé si la primera, que va marcar un punt d’inflexió. Sigourney Weaver encarnava un tiarro, i a partir d’aquí n’han vingut moltes més. I, evidentment, en el cinema independent és on s’acostumen a trobar els millors papers per a dones i més lliures d'estereotips.

Són les que es veuen menys?

Relativament. De vegades la pel·lícula sí que la veu menys gent, però a uns cines Verdi li pot anar millor que a uns cines La Maquinista. Tu tens una capacitat en aquelles sales, i si les omples cada dia, encara que siguin la meitat de les altres, n’estàs traient més rendiment. El cinema independent, d’art i assaig o versió original no el podem menysprear, perquè realment té molt d’èxit i funciona molt bé. A mes a més, està donant una proposta diferenciada.

Podríem dir que concentren més l’audiència?

Sí, concentren més el seu públic, això està claríssim. Retornant al tema, hi ha una dada molt curiosa relativa a aquest any. Fixeu-vos que les quatre pel·lícules nominades als Goya, són bàsicament i única femenines: El orfanato, una pel·lícula de terror centrada en Belén Rueda; Siete mesas de billar francés, on tot el pes del film queda en mans de Maribel Verdú i Blanca Portillo; La soledad, que també és una pel·lícula sobre dues dones; i Las trece rosas, què n’hem dedir! I fins i tot hi podria haver entrat Lo mejor de mí, que és una pel·lícula també bàsicament femenina. Vull dir que aquí hi ha un auge de papers femenins, i ja no parlem de realitzadores: tenim a Isabel Coixet, Icíar Bollaín, Gracia Querejeta, Roser Aguilar... Les dones s’estan posant al seu lloc en el món del cinema.

Per tant, podem afirmar que hi ha hagut una evolució important.

Totalment. Sobretot amb el cinema que no està sotmès als grans pressupostos. A Espanya és sorprenent que les quatre pel·lícules nominades als Goya tractin temes femenins i que les dones hi tinguin un protagonisme increïble. És indicatiu, sens dubte, de la gran evolució que hi ha hagut.

Però encara ara hi ha moltes pel·lícules d’heroïnes en què les dones sempre sembla que surtin amb el mínim de roba possible.

Potser el que caldria al cinema és una mica de cultura Dove, de la dona real, en diuen. I respecte al masclisme, jo sé que hi ha una part de la crítica que no estarà d’acord amb mi, però a mi em repugnen directament pel·lícules com Supersortits. Diuen que són originals, però en realitat són pel·lícules que jo ja he vist 40 vegades, són American Pie reciclades. N’hi havia una altra, Knocked up, que també era similar: és la història d’un tio “friki”, lleig, gras, que fa pudor, diu paraulotes i es lliga una noia rossa guapíssima. Ell no té ofici ni benefici, i a ella l’han fitxat per ser presentadora de la MTV. Perdoneu-me però no, jo això no m’ho crec. Jo pregunto, voleu ser originals amb aquest tipus de pel·lícules? Doncs feu a una noia lletja i grassa que es lligui a un supermodel. Penso que són molt masclistes, perquè et mostren que els nois poden ser els més “frikis” del món i tenir la tia que vulguin perquè queda encisada pel seu... carisma?

Així, per tu, les pel·lícules d’adolescents són les que tenen més elements masclistes?

Sí, però és que les de noies també són horroroses, perquè què em dieu de les Bratz? A veure, les adolescents són així? Jo espero que no, si us plau. Les pel·lícules que tracten els adolescents o infants amb intel·ligència són mínimes. I les altres, gairebé totes són americanes o espanyoles, fetes per nens o nenes que surten a les sèries. És clar que jo tampoc crec que les sèries reflecteixin el que és realment l’adolescència. Jo vull pensar que hi ha gent jove que està preocupada per altres coses. I si s’enamoren, que sigui d’altres maneres, i que no vagin al llit directament com fan en aquestes sèries.

A la majoria de cinemes hi projecten més films d’aquest tipus que no dels altres, que són més difícils de trobar...

No, això passa a la majoria de cinema que s’estrena a grans sales. És a dir, fa trenta o quaranta anys s’estrenaven moltes més pel·lícules europees que ara en aquest país, fins i tot a Estats Units. Però ara, quant de temps fa que fora dels circuits Verdi, Renoir o Icaria veieu una pel·lícula italiana o francesa? El cinema americà s’ho menja tot. Però la impressió que tenim és falsa: no és que es facin menys pel·lícules per a dones, el problema és que el 75 o el 80% del cinema que veiem és americà. I és clar, els americans sí que estan en aquesta línia.

Has comentat que Hollywood sí que és més masclista en aquest sentit, potser més que Bollywood?

Els trobo mons molt diferents. Bollywood és un cinema tradicional que té unes quantes normes establertes, per això respecto més el que fa. Jo crec que són masclistes perquè la seva cultura és masclista, no perquè les pel·lícules siguin masclistes. Hi ha tota una sèrie de normes, com, per exemple, que les dones no surtin mai despullades a les pel·lícules i que no hi hagi petons. El fet que no surtin dones despullades no el podem anomenar antimasclista, no? El que passa és que entra dins d’una tradició cultural, de costums... trobo que és diferent.

Aleshores, que el cinema occidental tingui pel·lícules masclistes seria un “crim” més gran?

Exacte, i el que sap greu és quan hi ha pel·lícules que tracten temes importants o temes que realment poden tocar molt a les dones i que no se’ls acaba de treure el suc. Recordo la pel·lícula Solo mía, amb Paz Vega i Sergi López, que parlava sobre els maltractaments. Hi havia la típica història de dona maltractada pel seu marit. Al final hi havia un accident en què el marit, en lloc de matar la dona, disparava el tret cap a la seva medul·la espinal i es quedava paralític. Un film que podria ser útil per denunciar els maltractaments acaba dient que una dona maltractada ha d’esperar una carambola perquè el seu marit es quedi paralític i no l’agredeixi. Anem malament, no crec que sigui aquesta la solució.

És com aquella de la Jennifer Lopez, Mai més, que acaba i el mata...

Aquest és un bon exemple d’una pel·lícula falsament antimasclista o feminista. Jo no veig que la solució sigui que les dones se’n vagin al gimnàs i es converteixin en una mena de Rambo que contraataca el maltractador.

Quina és la pel·lícula que recordes com a més masclista?

No ho sé, però ja us he dit Supersortits, perquè aquest tipus de pel·lícules adolescents a mi em semblen terrorífiques, tot i que jo he vist companys meus posant-li cinc estrelles de cinc. Una altra pel·lícula masclista és Tinent O’neil, de Ridley Scott. Una dona s’ha de guanyar el respecte a l’exèrcit dient “cómeme la polla”? És com la pel·lícula que vosaltres dèieu de Mai més.

Sembla això, perquè la dona pugui estar al nivell de l’home ha de seguir el seu model.

Sí. Però jo trobo que les dones teniu coses meravelloses i que no resteu sinó que sumeu. I en aquestes pel·lícules, sembla que la dona ha de ser com l’home per créixer en professions teòricament masculines.

És clar, perquè a les pel·lícules on la dona és una executiva, per exemple, ha de renunciar a la família o ser la típica soltera amargada.

Això passa perquè gran part del poder de Hollywood està en mans dels homes. De la mateixa manera que veureu poques pel·lícules de Hollywood antijueves, i no perquè guanyessin la guerra als nazis sinó perquè els jueus estan darrere de moltes coses a Estats Units.

Tot per interès. Què en penses, sobre els festivals exclusius de cinema per dones?

En el cas del cinema de dones està molt delimitat, però jo no sé fins a quin punt és bo que d’alguna manera es tanqui. És a dir, els festivals de cinema de dones poden ser millors o poden ser pitjors. Però com que per avui, el pati està com està, potser sí que és convenient que existeixin.

Qualsevol festival del que sigui intentarà, com a mínim, portar-te un altre tipus de cinema que no veuràs habitualment. Ja només per aquesta raó i perquè és una promoció del cinema i de pel·lícules que teòricament tenen un interès, penso que ja està bé que existeixin. I els de dones, com que la dona per tot això sempre té més problemes, doncs és clar.

És una pregunta que l’hem mig respost abans. Les pel·lícules on la dona és víctima dels típics estereotips venen més? És a dir, les pel·lícules on apareix la dona rossa i guapa són les més taquilleres?

Tot això està canviant molt. Fixa’t que abans, a les pel·lícules de terror, les dones eren les primeres en morir quasi sempre. Ara ja no. Aquesta setmana he vist Les runes i qui treballa més al film són les dones. Crec que s’estan trencant clixés de mica en mica, fins i tot a Bollywood.

Saps si hi ha actrius que rebutgen papers que deshonren les dones, quan els els proposen?

Sí, per exemple, Daryl Hannah, d’1, 2, 3 Splash, es va negar a fer el paper de Julia Roberts a Pretty Woman. Va dir que denigrava la dona.

Pel que fa el tema dels salaris actualment, està igualat entre homes i dones?

Depèn. Jo crec que hauria d’estar igualat entre persones. No és just que hi hagi un Tom Hanks o una Julia Roberts que cobrin el que cobren, i que hi hagi una Julianne Moore que és deu vegades millor que ells i cobri molt menys. Però això és la llei de l’oferta i la demanda. En qüestió de salaris, a Hollywood sempre es diu una frase i és molt certa malauradament: “tu vals el que val la teva última pel·lícula”.

Seguint en la línia de la situació de la dona, creus que canvia gaire si es tracta de cinema o televisió?

Ara la gent veu més ficció que mai. Des del meu punt de vista, el que hauria de fer és deixar de ser crític de cinema i dedicar-me a les sèries, perquè crec que és el futur. Proporcionalment, jo crec que avui dia la qualitat està a les sèries de televisió. En molts casos molt més que en el cine. Per mi hi ha una sèrie que és bàsica, Sex and the city. És una sèrie que ha canviat el concepte de la dona. Ha estat la primera vegada que per un mitjà i durant sis anys, han estat insistint en els problemes reals de les dones i han parlat de sexe entre dones amb tots els punts. Jo crec que és una sèrie que ha revolucionat molt.

A més a més, com que n’hi ha una que és més “femenina”, l’altra que li agraden més els nens...vull dir que cadascuna...

Jo crec que en el fons, les dones, sou una mica de cadascuna.

També hi ha qui diu que és horrorosa.

Potser perquè és una sèrie de noies de més de trenta anys, i amb un nivell social elevat en la majoria dels casos. Això seria el més criticable, que potser és un món una mica irreal. Però malgrat tot, allà sí que els homes fan una mica de “florero”.

Podeu escoltar Eduard de Vicente a:

http://www.audioencatala.cat/Informacio_Eduard%20de%20Vicente.html

La Ideologia de les Pel·lícules Hindi: Una Construcció Històrica | Ideology of the Hindi Film: A Historical Construction

Fragments del llibre: Ideology of the Hindi Film: A Historical Construction. Madhava Prasad M. Oxford India Paperbacks 1998.


Després de la independència assolida per la Índia, un dels trets més discutits del codi de censura destinat als seus films, ha estat la prohibició de les escenes de petons. Tal i com va informar el Comitè Regulador de la Censura Cinematogràfica, dirigit per G.D.Khosla, al 1969, aquesta prohibició estava basada en una “llei no escrita”. Les lleis escrites prohibien les “escenes d’amor massa apassionades”, les “situacions sexuals agressives” i les “escenes que suscitessin la immoralitat”. Totes eren derivades del codi de censura britànic aplicat a la Gran Bretanya i, amb modificacions, a la Índia Britànica. Sense fer, així, cap referència a les escenes de petons.
Aquesta prohibició informal pot ser deguda a un nacionalisme polític de cultura, i freqüentment es justifica amb la necessitat de mantenir el que és genuí de la cultura índia. El petó es veu com un signe d’Occident i, per tant, es considera aliè a aquesta cultura. En consonància amb la lògica de tal raonament, el principi informal de censura de les escenes de petons no ha estat mai aplicat a les pel•lícules estrangeres.
[...]
És la dona la que es considera guardiana de la cultura nacional, i és la seva aparença la que esdevé una signe de distinció. Així doncs, mentre que el colonialisme condueix a canvis en la forma de vestir dels homes (amb les samarretes i pantalons europeus, que es fan habituals almenys a les ciutats), el que les dones han de vestir es converteix en objecte de debat nacional.
[...]
La ideologia pròpia de l’esfera pública explica les actituds contradictòries que trobem al cinema popular respecte les escenes de petons i pel que fa a l’aparició eròtica del cos de la dona com a espectacle, que és extensa. La visió del cos de la dona com a objecte, tot i ser una representació pública d’una imatge eròtica, no viola el codi que prohibeix la representació de la intimitat. És a dir, l'exposició del cos de la dona en seqüències musicals està articulada com un voyeurisme acceptat més que com una visió no autoritzada de la intimitat. D'altres vegades, es necessita d'un cos femení per mantenir l'atenció de l'espectador respecte la narració. Per una altra banda, els petons i, per extensió, els detalls de la relació sexual que es donen entre dos individus, són moments que pertanyen a l’esfera privada. També és significant el fet que, en els films més recents, les escenes de petons es troben dins de seqüències musicals, com si hi hagués la intenció de fer-les encaixar en un espai on esdevinguessin un simple element més del ball.



In the post-independence era, a much discussed feature of the censorship code for Indian films has been the prohibition of scenes of kissing. As the enquiry committee on film censorship led by G.D.Khosla reported in 1969, this prohibition was based on an “unwritten rule. The written rules prohibited “excessively passionate love scenes”, “indelicate sexual situations” and “scenes suggestive of immorality”, all of which were derived from the British code of censorship applied in Britain as well as (with modifications) in British India. No refrence to kissing as such, as a target of prohibition, is to be found in the censorship guidelines.
In the first place, the ban on kissing may be related to a nationalist politics of culture. The most frequently offerede justification of this informal prohibition has been that it corresponds to the need to maintain the Indianness of Indian culture. Kissing is described as a sign of westernness and therefore alien to Indian culture. In keeping with the logic of this justification, this principle has never been applied in the censorship of foreign films.
[...]
It is women who are regarded as the guardians of national culture, it is women’s appearance that becomes the mark of distinction. Thus, while colonialism leads to changes in men’s clothing (with the European shirt and trousers becoming standard at least in cities), what women should wear becomes a subject of national debate.
[...]
The contradictory attitudes to kissing (which is banned) and the erotic display of the female body as spectacle (which is widespread) in the popular cinema is explained by this very ideology of the public sphere. The female body as spectacle is a public representation, of an erotic imagery that does not violate the code that prohibits the representation of the private. This is because such spectacle occurs in song-and-dance sequences which are conventionally coded as contracted voyeurism, rather than an unauthorized view of a private world; and where they are not so coded, they serve; as points of narrative arrest. Kissing, on the other hand, and by extension the details of a sexual relation between two people, belong to the realm of the private. It is significant that among the recent popular films that feature scenes of kissing this occurs usually in the song-and-dance sequences, as if the intention were to embed this in a stylized space where the kiss would become another novel movement in a dance.

Consulteu i visiteu també:
http://www.casaasia.es/
http://www.dracmagic.com/cat/organitzacio/altres.html

A través de l'oceà: de Hollywood a Bollywood

La indústria cinematogràfica té una gran influència en la societat: crea tendències, modes i pot arribar, fins i tot, a canviar mentalitats. Per tant, té una gran responsabilitat pel que fa al tractament que dóna als diferents aspectes dels seus guions. És per això que no està de més deturar-se a analitzar el rol que s’atorga a la dona. A continuació en farem un plantejament des del punt de vista de les dues indústries del cinema que mouen més diners a nivell mundial.

El cinema de Hollywood acostuma a mostrar la dona com a persona incompetent i conflictiva, així com a objecte sexual. En el cas de les pel·lícules d’acció, mentre que l’home és l’heroi a qui se li encarrega la missió de resoldre els problemes que es presenten, la dona és presentada com a víctima o causant de tots els mals. Per més inri, sempre acaba caient, bojament enamorada, als braços del protagonista. Un exemple en seria la pel·lícula Spiderman (2002), en què el noi ha d’arriscar constantment la seva vida per salvar la noia, que és inconscient i irresponsable. Trobem, però, films excepcionals com Els àngels de Charlie (2003), en què les noies són les protagonistes i salvadores del món. Però tot i que vencen l’estereotip en aquest aspecte, són presentades com a objectes eròtics: maques, sexies, lleugeres de roba i sovint poc intel·ligents.

En el cinema clàssic encara era més evident aquesta situació. A la comèdia Quina fera de nena! (1938), a la protagonista, Susan Vance, no només se la presenta com a maldestre, sinó que a més complica la vida al protagonista masculí.

El cinema romàntic és el més abundant. Per aquest motiu es poden trobar pel·lícules en què la dona té un paper totalment actiu i independent respecte l’home com Under the Tuscan sun (2003). En d'altres, en canvi, la figura femenina apareix com a desemparada i perduda si no té la protecció d’un home. N'és un clar exemple 10 things I hate about you (1999).

En el cas del western, la figura femenina és relegada a un rol totalment secundari, és un element passiu i, en ocasions, la pel·lícula podria prescindir-ne. Acostuma a aparèixer com a objecte de possessió i desig, i és la causant dels enfrontaments entre els protagonistes. És el cas de la pel·lícula High Plains Drifter (1973), protagonitzada per Clint Eastwood. Com a excepció trobem el film Johnny Guitar (1954), en què Joan Crawford va interpretar, per primera vegada a la història del western, el paper d’una dona independent.

El cinema de Bollywood té la fama d’estar ple d’estereotips, però això no és totalment cert. En el cas de les pel·lícules d’acció es mostren dos mons contraposats: la tradició que perdura a l’Índia, i la modernitat que arriba des d’occident. A Shakti: the power (2002) es veu un tracte diferenciat envers les dones de les dues realitats. La dona del món tradicional no combat, sinó que es limita a observar i resar perquè se solucioni el conflicte. D’altra banda, es mostra, també, un món en què la dona sí que pren partit en la guerra de forma activa. En aquest film, les dones d’una i altra situació es rebel·len, combaten d’igual a igual, i finalment triomfen.

Pel que fa a les comèdies romàntiques, és on es pot dir que la dona està sotmesa a més estereotips. Les noies es mostren com a servidores, i es dóna per suposat que a l’interior totes són tendres i maternals. Els nois són els seus salvadors i encara que elles s’hi resisteixen en un principi, acaben caient als seus braços. Són simples objectes de conquesta, com es pot observar a la pel·lícula Mohabbatein (2000), protagonitzada per l’omnipresent actriu Aishwariya Rai.

Quant al gènere del melodrama, la dona és independent, lluitadora i capaç d’enfrontar-se tota sola als problemes. En el cas de Tehzeeb (2003), en la qual la protagonista pren la responsabilitat de tirar endavant una família tota sola sense tenir cap mena de subjugació masculina. El seu marit té un rol secundari i l’insta a ser més forta “Tehzeeb, ja saps que jo mai he volgut interferir en els teus assumptes. Ets tu qui els ha de solucionar”. En la mateixa línia, el melodrama Pehchaan (2005) ens presenta una dona protagonista que pot arribar a ocupar càrrecs de poder laboral pels seus propis mèrits. Ambtot, el fet que el pare l’ajudi en algun moment, porta a plantejar-se si no hi ha un rerefons masclista. Sembla que les dones només puguin ser protagonistes en aquest gènere. Així se l’associa al típic clixé de dona sensible, maternal, vulnerable, etc.

El documental De Hollywood a Bollywood, de televisió de Catalunya, explica la tendència de Bollywood de versionar pel·lícules occidentals famoses perquè a l’Índia, per exemple, no hi arriben. És el cas de pel·lícules com Pretty woman (1990), Matrix (1999) o la que a continuació analitzarem. El film Orgull i Prejudici (Pride and Prejudice, 2005), basat en la novel·la de Jane Austen, té la seva versió hindi Bodes i Prejudicis (Bride and Prejudici, 2004). Mentre que la primera es tracta d’una història ambientada a l’època victoriana, la segona presenta un conflicte actual: l’enfrontament entre el món hindi i l’occidental. Malgrat aquesta diferència, en els dos films es defensa el dret de la dona a escollir el seu marit per amor i no per conveniència. Alhora es referma una imatge femenina independent i intel·ligent. Tant el llibre en el seu moment, com la pel·lícula actualment, han servit per trencar tòpics i encoratjar a obrir la ment.

Si comparem ambdues indústries, observem que totes dues tenen clixés. Ens adonem que el cinema de Bollywood no està tan estereotipat com crèiem a priori, ja que trenca una llança a favor d’una dona més autònoma. En canvi, la majoria de les pel·lícules de Hollywood, continuen incidint en presentar una dona, relegada a un paper secundari i subjecte als tòpics habituals. Així, els films americans demostren que en la nostra societat actual la dona encara no ha arribat a ocupar la posició d’igualtat que li pertoca. Tot i que presumim de viure en un entorn on es respecten i es reconeixen els drets de la dona, en realitat es tracta d’un problema que encara no ha estat superat, i possiblement, això és el pitjor, que no ens adonem.

En conclusió, trobem més criticable l’actuació de Hollywood que, en lloc de denunciar la situació, s’aprofita d’aquests estereotips per fer taquilla: Ven més Legally blonde (2001) que Frida (2002).