La indústria cinematogràfica té una gran influència en la societat: crea tendències, modes i pot arribar, fins i tot, a canviar mentalitats. Per tant, té una gran responsabilitat pel que fa al tractament que dóna als diferents aspectes dels seus guions. És per això que no està de més deturar-se a analitzar el rol que s’atorga a la dona. A continuació en farem un plantejament des del punt de vista de les dues indústries del cinema que mouen més diners a nivell mundial.
El cinema de Hollywood acostuma a mostrar la dona com a persona incompetent i conflictiva, així com a objecte sexual. En el cas de les pel·lícules d’acció, mentre que l’home és l’heroi a qui se li encarrega la missió de resoldre els problemes que es presenten, la dona és presentada com a víctima o causant de tots els mals. Per més inri, sempre acaba caient, bojament enamorada, als braços del protagonista. Un exemple en seria la pel·lícula Spiderman (2002), en què el noi ha d’arriscar constantment la seva vida per salvar la noia, que és inconscient i irresponsable. Trobem, però, films excepcionals com Els àngels de Charlie (2003), en què les noies són les protagonistes i salvadores del món. Però tot i que vencen l’estereotip en aquest aspecte, són presentades com a objectes eròtics: maques, sexies, lleugeres de roba i sovint poc intel·ligents.
En el cinema clàssic encara era més evident aquesta situació. A la comèdia Quina fera de nena! (1938), a la protagonista, Susan Vance, no només se la presenta com a maldestre, sinó que a més complica la vida al protagonista masculí.
El cinema romàntic és el més abundant. Per aquest motiu es poden trobar pel·lícules en què la dona té un paper totalment actiu i independent respecte l’home com Under the Tuscan sun (2003). En d'altres, en canvi, la figura femenina apareix com a desemparada i perduda si no té la protecció d’un home. N'és un clar exemple 10 things I hate about you (1999).
En el cas del western, la figura femenina és relegada a un rol totalment secundari, és un element passiu i, en ocasions, la pel·lícula podria prescindir-ne. Acostuma a aparèixer com a objecte de possessió i desig, i és la causant dels enfrontaments entre els protagonistes. És el cas de la pel·lícula High Plains Drifter (1973), protagonitzada per Clint Eastwood. Com a excepció trobem el film Johnny Guitar (1954), en què Joan Crawford va interpretar, per primera vegada a la història del western, el paper d’una dona independent.
El cinema de Bollywood té la fama d’estar ple d’estereotips, però això no és totalment cert. En el cas de les pel·lícules d’acció es mostren dos mons contraposats: la tradició que perdura a l’Índia, i la modernitat que arriba des d’occident. A Shakti: the power (2002) es veu un tracte diferenciat envers les dones de les dues realitats. La dona del món tradicional no combat, sinó que es limita a observar i resar perquè se solucioni el conflicte. D’altra banda, es mostra, també, un món en què la dona sí que pren partit en la guerra de forma activa. En aquest film, les dones d’una i altra situació es rebel·len, combaten d’igual a igual, i finalment triomfen.
Pel que fa a les comèdies romàntiques, és on es pot dir que la dona està sotmesa a més estereotips. Les noies es mostren com a servidores, i es dóna per suposat que a l’interior totes són tendres i maternals. Els nois són els seus salvadors i encara que elles s’hi resisteixen en un principi, acaben caient als seus braços. Són simples objectes de conquesta, com es pot observar a la pel·lícula Mohabbatein (2000), protagonitzada per l’omnipresent actriu Aishwariya Rai.
Quant al gènere del melodrama, la dona és independent, lluitadora i capaç d’enfrontar-se tota sola als problemes. En el cas de Tehzeeb (2003), en la qual la protagonista pren la responsabilitat de tirar endavant una família tota sola sense tenir cap mena de subjugació masculina. El seu marit té un rol secundari i l’insta a ser més forta “Tehzeeb, ja saps que jo mai he volgut interferir en els teus assumptes. Ets tu qui els ha de solucionar”. En la mateixa línia, el melodrama Pehchaan (2005) ens presenta una dona protagonista que pot arribar a ocupar càrrecs de poder laboral pels seus propis mèrits. Ambtot, el fet que el pare l’ajudi en algun moment, porta a plantejar-se si no hi ha un rerefons masclista. Sembla que les dones només puguin ser protagonistes en aquest gènere. Així se l’associa al típic clixé de dona sensible, maternal, vulnerable, etc.
El documental De Hollywood a Bollywood, de televisió de Catalunya, explica la tendència de Bollywood de versionar pel·lícules occidentals famoses perquè a l’Índia, per exemple, no hi arriben. És el cas de pel·lícules com Pretty woman (1990), Matrix (1999) o la que a continuació analitzarem. El film Orgull i Prejudici (Pride and Prejudice, 2005), basat en la novel·la de Jane Austen, té la seva versió hindi Bodes i Prejudicis (Bride and Prejudici, 2004). Mentre que la primera es tracta d’una història ambientada a l’època victoriana, la segona presenta un conflicte actual: l’enfrontament entre el món hindi i l’occidental. Malgrat aquesta diferència, en els dos films es defensa el dret de la dona a escollir el seu marit per amor i no per conveniència. Alhora es referma una imatge femenina independent i intel·ligent. Tant el llibre en el seu moment, com la pel·lícula actualment, han servit per trencar tòpics i encoratjar a obrir la ment.
Si comparem ambdues indústries, observem que totes dues tenen clixés. Ens adonem que el cinema de Bollywood no està tan estereotipat com crèiem a priori, ja que trenca una llança a favor d’una dona més autònoma. En canvi, la majoria de les pel·lícules de Hollywood, continuen incidint en presentar una dona, relegada a un paper secundari i subjecte als tòpics habituals. Així, els films americans demostren que en la nostra societat actual la dona encara no ha arribat a ocupar la posició d’igualtat que li pertoca. Tot i que presumim de viure en un entorn on es respecten i es reconeixen els drets de la dona, en realitat es tracta d’un problema que encara no ha estat superat, i possiblement, això és el pitjor, que no ens adonem.
En conclusió, trobem més criticable l’actuació de Hollywood que, en lloc de denunciar la situació, s’aprofita d’aquests estereotips per fer taquilla: Ven més Legally blonde (2001) que Frida (2002).
