El crític de cinema Eduard de Vicente va fer les seves primeres col·laboracions fixes a Los Musicales de Cadena Catalana l’any 1983. Després d’iniciar les carreres de filologia i periodisme, va haver de deixar els estudis perquè li era impossible compaginar-los amb la professió de periodista. Fa disset anys va començar a dedicar-se a la crítica de cinema i en l’actualitat col·labora a El Periódico de Catalunya, Com Radio i El Club, de TV3. Gerent dels cinemes Verdi durant tres anys, i espectador del noranta per cent de les pel·lícules que s’estrenen, la trajectòria professional d’Eduard de Vicente li atorga criteri per donar la seva visió de la dona dins el cinema.
Quina és l’última pel·lícula protagonitzada per una dona que has vist?
A vegades no és tan senzill dir quina ha estat la darrera, perquè n’hi ha moltes on el protagonisme està repartit. A Elegy, per exemple, el personatge protagonista tant pot ser ella com ell. D’aquesta setmana no n’hi ha cap. De les que porten més temps a la cartellera sí que trobem 4 mesos, 3 setmanes i 2 dies de Cristian Mungiu, que va sobre l’avortament d’una dona romanesa; o Embogides, protagonitzada per moltes dones. Però d’aquesta darrera seria millor que no en parlés, perquè és horrorosa.
La majoria de papers interessants per a les dones es troben a les grans produccions?
Sí, és probable. Encara que el principal problema d’una dona actriu és que quan compleix els 40 anys se li tanquen les portes de Hollywood. Fixeu-vos en les grans actrius, posem el cas de Meryl Streep, la més nominada als Òscars de la història. Ara, a la majoria de pel·lícules ja no té un paper principal. Aquesta setmana se n’ha estrenat una, Expedient Anwar, en la qual ella fa un paper secundari. A El diable vesteix Prada es podria dir que era la coprotagonista... però, realment, a Hollywood amb 40 anys és com si haguessis mort.
I amb els homes no succeeix el mateix?
No, i a sobre, amb els homes passen coses molt ridícules. Per exemple, que Sean Connery pugui fer
Si, és que de fet fa res, a Alexandre el Gran, l’Angelina Jolie feia de mare del Colin Farrell.
Sí, realment és molt relatiu el tema de l’edat. Però el que us deia, hi ha hagut una evolució brutal en el tractament de la figura femenina als films de Hollywood. Si us hi fixeu, a les pel·lícules de fa 40 anys, la figura femenina sí que era un “florero”. I a més a més, a les pel·lícules d’acció era la que sempre simplement acompanyava l’heroi. Però actualment ja no. Des del meu punt de vista, Alien va ser una de les primeres pel·lícules, no sé si la primera, que va marcar un punt d’inflexió. Sigourney Weaver encarnava un tiarro, i a partir d’aquí n’han vingut moltes més. I, evidentment, en el cinema independent és on s’acostumen a trobar els millors papers per a dones i més lliures d'estereotips.
Són les que es veuen menys?
Relativament. De vegades la pel·lícula sí que la veu menys gent, però a uns cines Verdi li pot anar millor que a uns cines
Podríem dir que concentren més l’audiència?
Sí, concentren més el seu públic, això està claríssim. Retornant al tema, hi ha una dada molt curiosa relativa a aquest any. Fixeu-vos que les quatre pel·lícules nominades als Goya, són bàsicament i única femenines: El orfanato, una pel·lícula de terror centrada en Belén Rueda; Siete mesas de billar francés, on tot el pes del film queda en mans de Maribel Verdú i Blanca Portillo; La soledad, que també és una pel·lícula sobre dues dones; i Las trece rosas, què n’hem dedir! I fins i tot hi podria haver entrat Lo mejor de mí, que és una pel·lícula també bàsicament femenina. Vull dir que aquí hi ha un auge de papers femenins, i ja no parlem de realitzadores: tenim a Isabel Coixet, Icíar Bollaín, Gracia Querejeta, Roser Aguilar... Les dones s’estan posant al seu lloc en el món del cinema.
Per tant, podem afirmar que hi ha hagut una evolució important.
Totalment. Sobretot amb el cinema que no està sotmès als grans pressupostos. A Espanya és sorprenent que les quatre pel·lícules nominades als Goya tractin temes femenins i que les dones hi tinguin un protagonisme increïble. És indicatiu, sens dubte, de la gran evolució que hi ha hagut.
Però encara ara hi ha moltes pel·lícules d’heroïnes en què les dones sempre sembla que surtin amb el mínim de roba possible.
Potser el que caldria al cinema és una mica de cultura Dove, de la dona real, en diuen. I respecte al masclisme, jo sé que hi ha una part de la crítica que no estarà d’acord amb mi, però a mi em repugnen directament pel·lícules com Supersortits. Diuen que són originals, però en realitat són pel·lícules que jo ja he vist 40 vegades, són American Pie reciclades. N’hi havia una altra, Knocked up, que també era similar: és la història d’un tio “friki”, lleig, gras, que fa pudor, diu paraulotes i es lliga una noia rossa guapíssima. Ell no té ofici ni benefici, i a ella l’han fitxat per ser presentadora de
Així, per tu, les pel·lícules d’adolescents són les que tenen més elements masclistes?
Sí, però és que les de noies també són horroroses, perquè què em dieu de les Bratz? A veure, les adolescents són així? Jo espero que no, si us plau. Les pel·lícules que tracten els adolescents o infants amb intel·ligència són mínimes. I les altres, gairebé totes són americanes o espanyoles, fetes per nens o nenes que surten a les sèries. És clar que jo tampoc crec que les sèries reflecteixin el que és realment l’adolescència. Jo vull pensar que hi ha gent jove que està preocupada per altres coses. I si s’enamoren, que sigui d’altres maneres, i que no vagin al llit directament com fan en aquestes sèries.
A la majoria de cinemes hi projecten més films d’aquest tipus que no dels altres, que són més difícils de trobar...
No, això passa a la majoria de cinema que s’estrena a grans sales. És a dir, fa trenta o quaranta anys s’estrenaven moltes més pel·lícules europees que ara en aquest país, fins i tot a Estats Units. Però ara, quant de temps fa que fora dels circuits Verdi, Renoir o Icaria veieu una pel·lícula italiana o francesa? El cinema americà s’ho menja tot. Però la impressió que tenim és falsa: no és que es facin menys pel·lícules per a dones, el problema és que el 75 o el 80% del cinema que veiem és americà. I és clar, els americans sí que estan en aquesta línia.
Has comentat que Hollywood sí que és més masclista en aquest sentit, potser més que Bollywood?
Els trobo mons molt diferents. Bollywood és un cinema tradicional que té unes quantes normes establertes, per això respecto més el que fa. Jo crec que són masclistes perquè la seva cultura és masclista, no perquè les pel·lícules siguin masclistes. Hi ha tota una sèrie de normes, com, per exemple, que les dones no surtin mai despullades a les pel·lícules i que no hi hagi petons. El fet que no surtin dones despullades no el podem anomenar antimasclista, no? El que passa és que entra dins d’una tradició cultural, de costums... trobo que és diferent.
Aleshores, que el cinema occidental tingui pel·lícules masclistes seria un “crim” més gran?
Exacte, i el que sap greu és quan hi ha pel·lícules que tracten temes importants o temes que realment poden tocar molt a les dones i que no se’ls acaba de treure el suc. Recordo la pel·lícula Solo mía, amb Paz Vega i Sergi López, que parlava sobre els maltractaments. Hi havia la típica història de dona maltractada pel seu marit. Al final hi havia un accident en què el marit, en lloc de matar la dona, disparava el tret cap a la seva medul·la espinal i es quedava paralític. Un film que podria ser útil per denunciar els maltractaments acaba dient que una dona maltractada ha d’esperar una carambola perquè el seu marit es quedi paralític i no l’agredeixi. Anem malament, no crec que sigui aquesta la solució.
És com aquella de
Aquest és un bon exemple d’una pel·lícula falsament antimasclista o feminista. Jo no veig que la solució sigui que les dones se’n vagin al gimnàs i es converteixin en una mena de Rambo que contraataca el maltractador.
Quina és la pel·lícula que recordes com a més masclista?
No ho sé, però ja us he dit Supersortits, perquè aquest tipus de pel·lícules adolescents a mi em semblen terrorífiques, tot i que jo he vist companys meus posant-li cinc estrelles de cinc. Una altra pel·lícula masclista és Tinent O’neil, de Ridley Scott. Una dona s’ha de guanyar el respecte a l’exèrcit dient “cómeme la polla”? És com la pel·lícula que vosaltres dèieu de Mai més.
Sembla això, perquè la dona pugui estar al nivell de l’home ha de seguir el seu model.
Sí. Però jo trobo que les dones teniu coses meravelloses i que no resteu sinó que sumeu. I en aquestes pel·lícules, sembla que la dona ha de ser com l’home per créixer en professions teòricament masculines.
És clar, perquè a les pel·lícules on la dona és una executiva, per exemple, ha de renunciar a la família o ser la típica soltera amargada.
Això passa perquè gran part del poder de Hollywood està en mans dels homes. De la mateixa manera que veureu poques pel·lícules de Hollywood antijueves, i no perquè guanyessin la guerra als nazis sinó perquè els jueus estan darrere de moltes coses a Estats Units.
Tot per interès. Què en penses, sobre els festivals exclusius de cinema per dones?
En el cas del cinema de dones està molt delimitat, però jo no sé fins a quin punt és bo que d’alguna manera es tanqui. És a dir, els festivals de cinema de dones poden ser millors o poden ser pitjors. Però com que per avui, el pati està com està, potser sí que és convenient que existeixin.
Qualsevol festival del que sigui intentarà, com a mínim, portar-te un altre tipus de cinema que no veuràs habitualment. Ja només per aquesta raó i perquè és una promoció del cinema i de pel·lícules que teòricament tenen un interès, penso que ja està bé que existeixin. I els de dones, com que la dona per tot això sempre té més problemes, doncs és clar.
És una pregunta que l’hem mig respost abans. Les pel·lícules on la dona és víctima dels típics estereotips venen més? És a dir, les pel·lícules on apareix la dona rossa i guapa són les més taquilleres?
Tot això està canviant molt. Fixa’t que abans, a les pel·lícules de terror, les dones eren les primeres en morir quasi sempre. Ara ja no. Aquesta setmana he vist Les runes i qui treballa més al film són les dones. Crec que s’estan trencant clixés de mica en mica, fins i tot a Bollywood.
Saps si hi ha actrius que rebutgen papers que deshonren les dones, quan els els proposen?
Sí, per exemple, Daryl Hannah, d’1, 2, 3 Splash, es va negar a fer el paper de Julia Roberts a Pretty Woman. Va dir que denigrava la dona.
Pel que fa el tema dels salaris actualment, està igualat entre homes i dones?
Depèn. Jo crec que hauria d’estar igualat entre persones. No és just que hi hagi un Tom Hanks o una Julia Roberts que cobrin el que cobren, i que hi hagi una Julianne Moore que és deu vegades millor que ells i cobri molt menys. Però això és la llei de l’oferta i la demanda. En qüestió de salaris, a Hollywood sempre es diu una frase i és molt certa malauradament: “tu vals el que val la teva última pel·lícula”.
Seguint en la línia de la situació de la dona, creus que canvia gaire si es tracta de cinema o televisió?
Ara la gent veu més ficció que mai. Des del meu punt de vista, el que hauria de fer és deixar de ser crític de cinema i dedicar-me a les sèries, perquè crec que és el futur. Proporcionalment, jo crec que avui dia la qualitat està a les sèries de televisió. En molts casos molt més que en el cine. Per mi hi ha una sèrie que és bàsica, Sex and the city. És una sèrie que ha canviat el concepte de la dona. Ha estat la primera vegada que per un mitjà i durant sis anys, han estat insistint en els problemes reals de les dones i han parlat de sexe entre dones amb tots els punts. Jo crec que és una sèrie que ha revolucionat molt.
A més a més, com que n’hi ha una que és més “femenina”, l’altra que li agraden més els nens...vull dir que cadascuna...
Jo crec que en el fons, les dones, sou una mica de cadascuna.
També hi ha qui diu que és horrorosa.
Potser perquè és una sèrie de noies de més de trenta anys, i amb un nivell social elevat en la majoria dels casos. Això seria el més criticable, que potser és un món una mica irreal. Però malgrat tot, allà sí que els homes fan una mica de “florero”.
http://www.audioencatala.cat/Informacio_Eduard%20de%20Vicente.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada