Fragments del llibre: Ideology of the Hindi Film: A Historical Construction. Madhava Prasad M. Oxford India Paperbacks 1998.
Després de la independència assolida per la Índia, un dels trets més discutits del codi de censura destinat als seus films, ha estat la prohibició de les escenes de petons. Tal i com va informar el Comitè Regulador de la Censura Cinematogràfica, dirigit per G.D.Khosla, al 1969, aquesta prohibició estava basada en una “llei no escrita”. Les lleis escrites prohibien les “escenes d’amor massa apassionades”, les “situacions sexuals agressives” i les “escenes que suscitessin la immoralitat”. Totes eren derivades del codi de censura britànic aplicat a la Gran Bretanya i, amb modificacions, a la Índia Britànica. Sense fer, així, cap referència a les escenes de petons.
Aquesta prohibició informal pot ser deguda a un nacionalisme polític de cultura, i freqüentment es justifica amb la necessitat de mantenir el que és genuí de la cultura índia. El petó es veu com un signe d’Occident i, per tant, es considera aliè a aquesta cultura. En consonància amb la lògica de tal raonament, el principi informal de censura de les escenes de petons no ha estat mai aplicat a les pel•lícules estrangeres.
[...]
És la dona la que es considera guardiana de la cultura nacional, i és la seva aparença la que esdevé una signe de distinció. Així doncs, mentre que el colonialisme condueix a canvis en la forma de vestir dels homes (amb les samarretes i pantalons europeus, que es fan habituals almenys a les ciutats), el que les dones han de vestir es converteix en objecte de debat nacional.
[...]
La ideologia pròpia de l’esfera pública explica les actituds contradictòries que trobem al cinema popular respecte les escenes de petons i pel que fa a l’aparició eròtica del cos de la dona com a espectacle, que és extensa. La visió del cos de la dona com a objecte, tot i ser una representació pública d’una imatge eròtica, no viola el codi que prohibeix la representació de la intimitat. És a dir, l'exposició del cos de la dona en seqüències musicals està articulada com un voyeurisme acceptat més que com una visió no autoritzada de la intimitat. D'altres vegades, es necessita d'un cos femení per mantenir l'atenció de l'espectador respecte la narració. Per una altra banda, els petons i, per extensió, els detalls de la relació sexual que es donen entre dos individus, són moments que pertanyen a l’esfera privada. També és significant el fet que, en els films més recents, les escenes de petons es troben dins de seqüències musicals, com si hi hagués la intenció de fer-les encaixar en un espai on esdevinguessin un simple element més del ball.
In the post-independence era, a much discussed feature of the censorship code for Indian films has been the prohibition of scenes of kissing. As the enquiry committee on film censorship led by G.D.Khosla reported in 1969, this prohibition was based on an “unwritten rule. The written rules prohibited “excessively passionate love scenes”, “indelicate sexual situations” and “scenes suggestive of immorality”, all of which were derived from the British code of censorship applied in Britain as well as (with modifications) in British India. No refrence to kissing as such, as a target of prohibition, is to be found in the censorship guidelines.
In the first place, the ban on kissing may be related to a nationalist politics of culture. The most frequently offerede justification of this informal prohibition has been that it corresponds to the need to maintain the Indianness of Indian culture. Kissing is described as a sign of westernness and therefore alien to Indian culture. In keeping with the logic of this justification, this principle has never been applied in the censorship of foreign films.
[...]
It is women who are regarded as the guardians of national culture, it is women’s appearance that becomes the mark of distinction. Thus, while colonialism leads to changes in men’s clothing (with the European shirt and trousers becoming standard at least in cities), what women should wear becomes a subject of national debate.
[...]
The contradictory attitudes to kissing (which is banned) and the erotic display of the female body as spectacle (which is widespread) in the popular cinema is explained by this very ideology of the public sphere. The female body as spectacle is a public representation, of an erotic imagery that does not violate the code that prohibits the representation of the private. This is because such spectacle occurs in song-and-dance sequences which are conventionally coded as contracted voyeurism, rather than an unauthorized view of a private world; and where they are not so coded, they serve; as points of narrative arrest. Kissing, on the other hand, and by extension the details of a sexual relation between two people, belong to the realm of the private. It is significant that among the recent popular films that feature scenes of kissing this occurs usually in the song-and-dance sequences, as if the intention were to embed this in a stylized space where the kiss would become another novel movement in a dance.
Consulteu i visiteu també:Després de la independència assolida per la Índia, un dels trets més discutits del codi de censura destinat als seus films, ha estat la prohibició de les escenes de petons. Tal i com va informar el Comitè Regulador de la Censura Cinematogràfica, dirigit per G.D.Khosla, al 1969, aquesta prohibició estava basada en una “llei no escrita”. Les lleis escrites prohibien les “escenes d’amor massa apassionades”, les “situacions sexuals agressives” i les “escenes que suscitessin la immoralitat”. Totes eren derivades del codi de censura britànic aplicat a la Gran Bretanya i, amb modificacions, a la Índia Britànica. Sense fer, així, cap referència a les escenes de petons.
Aquesta prohibició informal pot ser deguda a un nacionalisme polític de cultura, i freqüentment es justifica amb la necessitat de mantenir el que és genuí de la cultura índia. El petó es veu com un signe d’Occident i, per tant, es considera aliè a aquesta cultura. En consonància amb la lògica de tal raonament, el principi informal de censura de les escenes de petons no ha estat mai aplicat a les pel•lícules estrangeres.
[...]
És la dona la que es considera guardiana de la cultura nacional, i és la seva aparença la que esdevé una signe de distinció. Així doncs, mentre que el colonialisme condueix a canvis en la forma de vestir dels homes (amb les samarretes i pantalons europeus, que es fan habituals almenys a les ciutats), el que les dones han de vestir es converteix en objecte de debat nacional.
[...]
La ideologia pròpia de l’esfera pública explica les actituds contradictòries que trobem al cinema popular respecte les escenes de petons i pel que fa a l’aparició eròtica del cos de la dona com a espectacle, que és extensa. La visió del cos de la dona com a objecte, tot i ser una representació pública d’una imatge eròtica, no viola el codi que prohibeix la representació de la intimitat. És a dir, l'exposició del cos de la dona en seqüències musicals està articulada com un voyeurisme acceptat més que com una visió no autoritzada de la intimitat. D'altres vegades, es necessita d'un cos femení per mantenir l'atenció de l'espectador respecte la narració. Per una altra banda, els petons i, per extensió, els detalls de la relació sexual que es donen entre dos individus, són moments que pertanyen a l’esfera privada. També és significant el fet que, en els films més recents, les escenes de petons es troben dins de seqüències musicals, com si hi hagués la intenció de fer-les encaixar en un espai on esdevinguessin un simple element més del ball.
In the post-independence era, a much discussed feature of the censorship code for Indian films has been the prohibition of scenes of kissing. As the enquiry committee on film censorship led by G.D.Khosla reported in 1969, this prohibition was based on an “unwritten rule. The written rules prohibited “excessively passionate love scenes”, “indelicate sexual situations” and “scenes suggestive of immorality”, all of which were derived from the British code of censorship applied in Britain as well as (with modifications) in British India. No refrence to kissing as such, as a target of prohibition, is to be found in the censorship guidelines.
In the first place, the ban on kissing may be related to a nationalist politics of culture. The most frequently offerede justification of this informal prohibition has been that it corresponds to the need to maintain the Indianness of Indian culture. Kissing is described as a sign of westernness and therefore alien to Indian culture. In keeping with the logic of this justification, this principle has never been applied in the censorship of foreign films.
[...]
It is women who are regarded as the guardians of national culture, it is women’s appearance that becomes the mark of distinction. Thus, while colonialism leads to changes in men’s clothing (with the European shirt and trousers becoming standard at least in cities), what women should wear becomes a subject of national debate.
[...]
The contradictory attitudes to kissing (which is banned) and the erotic display of the female body as spectacle (which is widespread) in the popular cinema is explained by this very ideology of the public sphere. The female body as spectacle is a public representation, of an erotic imagery that does not violate the code that prohibits the representation of the private. This is because such spectacle occurs in song-and-dance sequences which are conventionally coded as contracted voyeurism, rather than an unauthorized view of a private world; and where they are not so coded, they serve; as points of narrative arrest. Kissing, on the other hand, and by extension the details of a sexual relation between two people, belong to the realm of the private. It is significant that among the recent popular films that feature scenes of kissing this occurs usually in the song-and-dance sequences, as if the intention were to embed this in a stylized space where the kiss would become another novel movement in a dance.
http://www.casaasia.es/
http://www.dracmagic.com/cat/organitzacio/altres.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada