Ressenya

El passat 8 de març, el Canal 33 va emetre Bollywood: connexió Masala, el seu primer documental d’elaboració pròpia basat en la radiant indústria cinematogràfica de la Índia. La producció, en mans de TV3, proposa un viatge a tot allò que envolta el gran creador de pel·lícules amb seu a Bombai. Col·laboradors com la primera ballarina catalana que ha actuat a Bollywood Sara Barrera, el periodista especialitzat en cinema asiàtic Domingo López i el director del BAFF Carlos R. Ríos entre d’altres, ajudaran a complementar un documental de caire planer, informatiu, divertit i ple d’espectacle, amb fragments de pel·lícules, videoclips i musicals.

Com el cinema de Bollywood, es podria dir que el documental Bollywood: connexió Masala és una barreja d’espècies. La seva base és el mudràs, un condiment propi de la cuina tradicional índia. Com aquest, el documental és picant, cridaner i et fa moure al ritme de la música hindi. Al llarg de vint-i-quatre minuts, introdueix l’espectador dins l’univers d’una de les indústries cinematogràfiques més importants del món. Tal i com diu, el cinema a la Índia no es veu, sinó que es viu. De la mateixa manera, el documental, amb una producció molt visual i una realització del tot cridanera, endinsa l’espectador en un món fins ara desconegut per a ell, i el fa sentir com una estrella més d’aquest increïble univers.

Bollywood: connexió Masala es converteix en una mena de viatge introductori al voltant de la indústria cinematogràfica índia. La primera parada és a Bombay, Meca del cinema d’un país carregat de contrastos. A poc a poc s’anirà avançant i es donarà al televident l’opció de conèixer de manera amena i senzilla quins són els films, les estrelles més rellevants i els atributs ideals d’un actor de Bollywood.

El documental destaca el caràcter de fenomen social que posseeix la indústria a l’Índia, i és que no només es produeixen més de mil pel·lícules per any, sinó que es creen modes i temples per glorificar celebritats com Shahrukh Khan o Amitabh Batchan. Però potser, en aquesta voluntat de fer-se més accessible a tots els públics aportant dades curioses, és on la producció es perd. El que en un principi semblava una introducció al món de Bollywood deriva en una mena d’anunci publicitari d’aquesta indústria que, casualment, coincideix amb l’estrena a Barcelona del musical Bollywood: The Show. Servint-se d’imatges, colors i cançons com Om Shanti Om, aconsegueix que el televident anheli més Bollywood. A la vegada, però, el deixa atabalat i indefens, situació idònia que el documental utilitza per recordar-li que, a Catalunya, Bollywood també batega en Institucions com la Casa Àsia, l’esmentat musical Bollywood: The Show, les classes de dansa del ventre o la música del grup Banghra.

El documental és una bona manera de començar a conèixer Bollywood però, sens dubte, no és suficient per apropar-se al veritable esperit del cinema hindi. La seva virtuositat i el gran nombre de dades rellevants que aporta no aconsegueixen eclipsar les mancances d’un documental fet des d’occident cap a orient, i no a la inversa. De fet, a l’ inici de la producció es remarca que Bollywood no són només les pel·lícules romàntiques acompanyades d’escenes musicals, sinó que és una indústria que engloba altres gèneres com el thriller o el terror. El final de la producció, no obstant això, deixa l’espectador amb la sensació que avui dia Bollywood continua orientat a produir aquest tipus de films. Així doncs, malgrat que el documental s’inicia intentant desmentir tòpics, la tendència a farcir totes les intervencions i explicacions amb imatges, colors i música, no fa més que confirmar-los.

Tenint en compte que l’objectiu de Bollywood és arribar al mercat internacional, el que ha de fer és confirmar els seus clixés perquè així el nostre estimat món desenvolupat se sentirà atret per aquesta imatge, teòricament, estranya i exòtica. Sempre queda molt intel·lectual parlar de l’últim ball de Preity Zinta a Jhoom Barabar Jhoom (2007).

La connexió Masala del títol no s’aconsegueix del tot. S’aprofundeix molt en l’impacte d’aquesta cultura cinematogràfica a Catalunya i, en canvi, es passa de puntetes per temes que poden resultar més escabrosos. De la imatge i situació de la dona o de les lleis i tabús que condicionen Bollywood, no se’n fa cap esment, i si es fa, és per donar-ne una visió equivocada. Ni rastre de la prohibició de petons o dels nus femenins. Cal dir, però, que el documental compta amb les intervencions i opinions d’entesos en el cinema de Bollywood, que ajuden a configurar una idea del que la indústria significa. Com hem dit, el documental se'n manté al marge i no parla dels temes més punyents; per tant, haurien de ser els col·laboradors com Sara Barrera els que aportessin la seva pròpia opinió sobre aquests aspectes. A l’hora de la veritat, però, donen continuïtat a la tendència superficial del documental. L’origen de l’error el trobem en uns col·laboradors de procedència catalana que expressen les seves vivències i coneixements, aportacions que haurien de ser contrastades per veus que parlessin des de dins i no només des de fora.

El regust que deixa Bollywood: connexió Masala és el d’una espècia suau que s’allunya del pebre bengàlic i s’apropa al gingebre més dolç. Deu ser per la nostra condició de forasters envers un món tan complex com Bollywood? O bé per la nostra facilitat de quedar encisats per uns colors i unes danses tan brillants? L’espectacle, com el nostre camí cap a Bollywood, acaba de començar. Queda molt per veure i viure.